Katie Whitman (relato finalista)


Relato finalista en el XI Premi Literari Mercè Rodoreda (2000) publicado en el libro Aquest capvespre de foc i de flames. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Publicat a la web "Relats en català", diciembre 2009. Relat destacat a la web (des del 12-1-10 al 7-2-10).

(Para traducir el texto, pulsa en la barra traductora de Google que aparece en la parte superior.)



KATIE WHITMAN

S’amagava a la boscúria, com les feres i els renegats. Potser, amb sort, ja la donaven per morta. Era això el que esperava la Katie mentre feia foc a la cova i hi escalfava un tros de cansalada que encara li quedava a la bossa. S’hi estava bé, allà, al menys la pluja no li refredava els ossos i li envermellia el nas. L’ olor del seu sopar li semblava una beneficiosa i salutífera flaire, fins i tot molt millor que algunes de les herbes que ella havia fet servir tants cops per als seus malalts. Sempre havia procurat el millor per a tothom, però els poderosos no trobaren mai el moment de deixar-la en pau. Va passar mesos de persecucions i insults, de retrets i acusacions. Què tenia ella que veure amb l’ infern? Per què l’acusaven de bruixa si l’únic que havia fet en tota la seva vida era vetllar pels malalts, fins i tot confortar-los en les seves últimes hores de vida? Encara no entenia perquè era dolent saber d’herbes i espècies i conèixer-les, tenir traça amb les mans per preparar medecines.

El jaç de palla que s’havia preparat era prou còmode per abandonar-se als somnis, però el neguit que la burxava a dins encara no la deixava dormir com abans, com quan ningú havia jutjat la seva vida acusant-la de ritus contraris a la moral. Es girava cap a un costat i hi veia l’ amenaça de les onades trencant amb fúria contra el penya-segat; es tombava cap a l’altre cantó i es recordava damunt aquell ase, veient com la gent del carrer l’assenyalava amb el dit i se’n burlaven i se’n reia i li deia bruixa i mala dona i... Aquell maleït dia se sentia sola. Va ser el pitjor de tot. Enfrontar-se a aquells homes desdentegats amb somriures fastigosos, a aquelles dones grasses de pits caiguts i vestits esquinçats, a aquells nens embadalits, inconscients del que succeïa, estirant les faldilles de les seves germanes malicioses que els deixaven mirar a aquella noia bruta de cabells foscos, llargs i trenats que acompanyada de dos homes, l’agutzil i el nunci, intentava no plorar.

Tenia la part del darrera del seu vestit de sac tota esquinçada, i l’esquena nua plena de reguitzells sangosos que li coïen, però ella no abaixava la mirada, doncs l’ orgull la podia. Més de la meitat d’aquells que la cridaven havien millorat de les seves malalties gràcies a ella, i així li ho agraïen, acusant-la a les autoritats que només veien en ella dimonis i foscor. L’ acusaven de practicar la màgia i d’ invocar els esperits, fets ben llunyans a ella, fets ben falsos.
I aquells dos homes la conduïen cap al penya-segat. La prova de l’aigua seria irrefutable: Si la superava era una bruixa, doncs elles flotaven, mai s’ofegaven; vés quin absurd. I si s’ofegava, bé... el Senyor ja s’encarregaria de compensar els innocents. La Katie sabia nedar, però dubtava de resistir dins aquell mar embravit després de les fuetades a l’esquena i els crits i les escopinades. Mirava de reüll a l’ agutzil i hi veia en les ninetes dels seus ulls els udols d’ altres dones torturades fins a la sacietat. Havia sentit parlar de la Jane, a qui li van arrencar les ungles i de la Josephine, a qui cremaren enmig de la plaça perquè no confessava que era bruixa i que endevinava el futur. A la Catherine li trobaren una piga rodona al maluc i ja en va ser la prova irrefutable: filla del dimoni, de les ombres.

I ningú no havia mogut un dit per elles, ni amants ni marits ni parents. Què passava? Què havia canviat? A l’ Anne l’acusaren de matar nens per oferir-los en rituals. Per descomptat que la imaginació del tribunal era digna d’elogi: La Jane era llevadora i era normal que molts nadons es perdessin, que naixessin ja morts o que malauradament ho fessin dies després. Era la naturalesa, els nens més forts aixecaven el cap a la vida malgrat el part hagués estat difícil o la mare tingués poca llet o no hi hagués gaires aliments per dur-se a la boca. En canvi, altres nens ja naixien dèbils i neulits, i res ni ningú no podia fer res per evitar-ho. Tant de bo algun metge s’hagués dignat a donar-los una ullada, però ells només hi eren per a les classes riques i eren les dones com l’ Anne les qui havien d’atendre totes les inconveniències d’un mal part o d’un nen que no se’n sortia a l’hora de respirar.
I aquell matí que va sorgir amenaçant pluja la Katie, muntada sobre l’ase, les mans lligades a l’esquena plena de nafres, la suor al front, els ulls aguantant el plor, era conduïda cap a un penya-segat. Al cap hi brollaven els records com les fonts al riu Thampton. I allà hi eren els pares i la seva germana Faith, hi eren la casa vora el bosc i l’incendi que la deixà sola al món. Sort dels King, que la volgueren amb ells i la tractaren com una filla. Al seu cap hi havia encara la nena que un dia va ser que es fixava en com la senyora King sortia ben d’hora al bosc i hi triava les millors herbes per als seus preparats. Aviat la Katie va saber com aplicar els cataplasmes de ceba i mel, ben calentes sobre el pit per treure la tos, com preparar els ungüents per a les cremades. Poc a poc va aprendre les diferents propietats de les plantes medicinals i com tractar-les per treure’n el millor profit.

La mort dels King va ser com reviure la mort dels seus pares, i durant molts dies no va sortir de casa ni va menjar. Però poc a poc, refent-se, es va trobar com a propietària de les terres dels pares adoptius havent de tenir cura dels malalts que havien anat a aquella casa durant anys. Fins que aquell desgraciat va anar a denunciar-la, fins que va acusar-la davant l’agutzil de bruixa i tot per no haver cedit als favors immorals que pretenia. La Katie va fer-lo fora de casa seva de mala manera; estava espantada i tremolava davant la violència amb que la va tractar l’ Anthony, el fuster que era calb i duia una barba fastigosa de pèls blancs i durs com els dels eriçons. Va fer-lo fora de casa seva i ell va anar a l’agutzil per dir que ella era una bruixa i que havia intentat d’enverinar-lo. I que a la casa havia vist proves, com un gat negre que es passejava a la vora de pots de vidre amb herbes a dintre, herbes verinoses, segur. Aquella era una mala dona que mereixia la mort com totes les altres.

L’ agutzil cavalcava darrera la Katie en un castrat preciós i la mirava de reüll, el malparit. Ell havia anat a buscar-la a casa seva i ell havia estat qui li va portar el menjar a la cel•la. Ell també havia estat qui li va proposar de millorar la seva estança si era amable amb ell. La Katie, furiosa, cansada i atordida per tot el que li estava passant, patint pels animals que havia deixat a casa i no sabia qui cuidaria, va cridar el frare dominic que es passejava per les rajoles humides dels passadissos de la presó i li va demanar ajuda. Però el frare, que cohabitava amb una jueva conversa malgrat la conveniència de la neteja de sang, era un home insensible al dolor aliè. Ni tan sols quan l’agutzil va decidir no portar-li menjar ni aigua es va compadir d’ella. El dominic s’acostava a la reixa i hi donava una ullada; arronsava el nas com quan algú ensuma la gàbia d’un animal i es feia enrere. La Katie, sola i bruta com mai, seia al terra escàs de palla i fugia del seu present imaginant-se de nou el bosc i les pastures.

Dins la foscor que l’envoltava recordava els matins en que es llevava d’hora per munyir la seva vaca i recordava l’escalfor de la llet i la tebiesa del pa recent sortit del forn. Recordava quan algú trucava a la porta i li demanava alguna cosa pels furóncols, algun cataplasma per al mal de panxa o per les migranyes. Mai va dir que no a ningú, mai va fer res de dolent i ara era allà desprotegida i abandonada com una eina inservible. Encara era jove i es dolia de no haver trobat un marit tal i com sempre li havia dit la senyora King. Un marit que fos com el senyor King, és clar, que no desaparegués per les tabernes, que no descarregués el seu mal humor en unes costelles dolgudes, que no s’abandonés als encants d’altres dones... És que el senyor King era molt senyor King i es feia difícil trobar algú com ell, un home tant desitjós de fer sempre feliç a la seva dona, un home que només bevia a les celebracions i que mai, mai de la vida, se li hauria ocorregut deixar a la seva magnífica muller per una altra.

La Katie valorava molt l’exemple de la seva família adoptiva i de la seva pròpia ja desapareguda. I tenia por quan anava sola al bosc i hi trobava algun noi del poble que la mirava amb ulls estranys; tenia por quan anava a la taberna a buscar vi per a les seves receptes i veia com reien els barbuts, com s’acostaven a ella per dir-li inconveniències i aleshores sentia la pudor del seus alens sobre el rostre envermellit. A la Katie li agradava el fill del taverner, però ell quasi ni la veia perquè la Katie era la recollida dels King; la que deien que tenia poder a les mans i a qui l’havien vist parlar amb els animals i sortir fora de casa en les nits de lluna plena. Era l’ estranya, i la van tolerar fins la mort dels seus pares adoptius. Només fins llavors. El poble engolia les dones diferents com ella, el poble destrossava a les dones que intentaven ser independents dels homes i no els buscaven i no necessitaven d’ells per viure. Les dones com la Katie eren envejades per la seva personalitat i saviesa ancestral. L’ Església les temia i per això havia decidit combatre-les. Dins la cel•la, després d’un judici ple d’incorreccions i mentides, la Katie ja no tornaria a ser la mateixa. Havia de deixar pas a una altra si volia sobreviure. El frare dominic ja li ho va aconsellar: Confessa, confessa...

Però, què? Confessar que era una bruixa si no ho era? Al principi va estar decidida a fer-ho, però el seu cor encongit l’ avisà de que tal vegada no canviaria res. No tenia garanties de que la confessió li serviria per salvar la vida, per tant, callaria. No obriria la boca mai més. Fins que algú no la proclamés innocent cap paraula sortiria d’ella. Era arriscat però era el que volia fer i ja n’hi havia prou. En el fons del seu cor sabia que tenia totes les de perdre, però no volia acusar-se en fals, no volia deixar de ser ella mateixa. D’altra banda, havia sentit que la persistència en la no confessió quan algú era torturat, era favorable a aconseguir la absolució de la condemna a mort. Però, és que no n’hi havia prou amb tot el que li estaven fent passar: la detenció, el judici, la presó, que encara havia de suportar mals pitjors? Encara no comprenia quin mal havia fet.

Des de la seva cel•la sentia els plors d’altres presoners, i els crits també. Crits corprenedors quan eren conduïts a les cambres disposades per la Inquisició per tal que confessessin els seus delictes. Aviat ella hi seria en una d’aquelles cambres, potser. Encara no sabia quin càstig li corresponia. Al poble havia sentit dir que a alguns acusats els havien lligat a un bastidor i que després el botxí estirava les cordes mossegant la carn i estirant els membres d’ aquells desgraciats fins que confessaven. Havia sentit que alguns, malgrat el dolor, resistien. Potser, amb sort, a ella només li caldria portar la gramalleta, la roba que indicaria per sempre més el tipus de delicte pel qual havia estat condemnada. Havia de ser indigne, veure’s tota la vida sota el pes d’un dia en que algú va decidir que el seu comportament a la societat era dolent, però allò era millor que haver de suportar el dolor físic. La Katie temia el dolor, i més encara quan no tenia ningú, ni amic ni parent que li pogués facilitar herbes que ella sabia podien alleugerir el sofriment. Però ja! Ja n’hi havia prou d’imaginar-se sofriments! Esperaria amb calma i confiaria en la seva sort.

L’agutzil va ser qui la va acompanyar de nou i la va conduir a una sala freda i poc moblada. Va dir-li que la sentència del jutge era la flagel•lació, que no hi havia condemna a mort. En aquell moment la Katie va abandonar el seu mutisme, i la bondat del seu cor la va impulsar a dir gràcies a aquell home que plegava els papers i els ordenava i els tornava a plegar. Estava nerviós, i més encara quan se li va acostar, a la noia, i va posar un dit als seus llavis; més encara quan va acostar la mà a la cintura d’ella i s’hi va atansar tot el que va poder. La Katie, amb una forta empenta el va fer enrere. Ell hi tornà i ella també. Es barallaren fins que el frare dominic va entrar a la sala i va veure el rostre esquinçat de l’agutzil. “La bruixa...”,va dir aquell, “la bruixa m’ha atacat.” I ja hi van ser. Després de la flagel•lació hi hauria la prova de l’aigua. La Katie ni va tenir forces per explicar-se, doncs l’agutzil repetia un i un altre cop, amb ràbia, que l’havia enxampat a la cel•la invocant els esperits, i que un d’ ells, en forma de gat, se li va aparèixer i el va atacar salvatgement. La imaginació de l’home no tenia aturador i el frare va portar els papers al tribunal per tal d’arreglar-ho tot per a l’endemà.

Un endemà que va sorgir amenaçant pluja, poc amable amb la confusió de la Katie a qui van esquinçar l’esquena del seu vestit de sac per tal de que la pell quedés a la vista. Va ser conduïda amb la seva vergonya i la seva por als estables on jeien els cavalls i els ases, i van triar per ella un amb la mirada intel•ligent de qui se sap ple de paciència i resignació. Algú la va obligar a muntar-hi i li va lligar les mans a l’esquena. Llavors va ser quan el botxí, darrera d’ella, començà a assotar-la. El primer cop va ser sorprenent, tant dolorós com una cremada, i va tancar els ulls per tal d’evitar les llàgrimes. No volia sentir-se compadida per ningú; volia resistir tant com pogués. “Em dic Katie Whitman”, va dir a la multitud, “i sóc innocent”. La segona fuetada la va fer callar. La tercera li va ennuegar la gola. La noia acusada de bruixa sentia la sang escórrer-se per la suau pell de l’esquena exposada als morbosos ulls del poble àvid de càstigs exemplars. El notari comptava les fuetades i el nunci alçava la seva veu als oients, proclamant els pecats d’aquella dona que no era dona, que era bruixa.

Aviat arribaren al penya-segat. L’ escuma de les onades s’alçava pels aires i tornava a l’aigua, d’un blau fosc com el del cel. L’ agutzil i el nunci es miraren per confirmar el moment: era l’hora. El botxí va fer baixar a la noia de l’ase i aquest remugà, queixós. Pas a pas s’atansaren a la vora, al marge amenaçant, i la Katie va marejar-se amb l’alçada. El botxí duia un mocador negre a les mans i li va tapar els ulls. Mentre lligava el nus, s’atansà a l’orella de la noia murmurant alguna cosa. Però la Katie no el va sentir: Només veia aquella foscor del mocador negre, només podia sentir el soroll del mar trencant contra la terra. De cop i volta, la multitud va cridar, però per ella va ser un crit inútil, doncs ja volava, ja es sentia caure, ja l’aigua la cobria i el seu esperit de lluita li encenia els sentits: D’una revolada, entre braçades, es va treure el mocador dels ulls i va veure’s enfonsar-se, nedar en la direcció contrària a la superfície. Però... si sortia la condemnarien igualment. Era de bojos! Però no pensava morir. No, senyor.

Encara podia aguantar una estona la respiració, d’alguna cosa li valien anys de capbussar-se al riu Thampton. Buscava desesperadament algun passatge submarí per on escolar-se i passar a una altra zona on ningú no la veiés, algun recó que... Sí! Li semblava veure el passadís que formaven unes roques. S’ hi havia d’arriscar, i així, amb les últimes existències d’aire als seus pulmons, enfilà pel passadís i pujà cap a la superfície, a prop d’on havia estat llençada, però oculta gràcies a les grans roques que formaven aquell vast penya-segat. Havia d’esperar, però, a que es fes de nit abans de pujar i intentar d’ amagar-se. Vora seu hi havia una petita cova rere uns matolls, i allà, amb el vestit esquinçat per l’esquena, mullada, trista i nerviosa, va esperar fins que la lluna li indiqués el camí.

Va evitar el poble i s’endinsà al bosc. No es va trobar ningú ni ningú no la va trobar a ella. Vagarejà un dia i mig fins que no va poder més i es decidí a entrar en una granja. Des de la seva posició, rere els arbres, havia vist com els que semblaven pare, mare i fill marxaven en el seu carro; probablement al mercat. Com que l’aspecte del seu vehicle era ben atrotinat i les robes dels seus propietaris no eren res de l’altre món, ben segur que a la casa no hi quedaven criats. Així doncs, només havia de mirar la manera d’entrar-hi per fer-se amb provisions.
Encara quedaven brases enceses i encara que minsa, l’escalfor la reconfortà després de dues nits dormint al ras. Era una cuina ben agradable, aquella, però no volia entretenir-s’hi: li semblà sentir el galop proper d’un cavall. Per la finestra ho comprovà: capellans que s’acostaven! No tenia temps de sortir, així que agafà a corre-cuita un sac que hi havia sobre una cadira trencada i hi ficà el gran tros de formatge de cabra que hi havia sobre un prestatge i vàries llesques de cansalada que va trobar en un calaix. Unes passes s’acostaven i ressonaven com martells a la fusta del terra de l’entrada. La Katie va tenir el temps just de pujar les escales que conduïen a les golfes, amagar-se rere unes caixes i esperar.

Els homes van entrar i cridaren a l’amo de la casa, però ningú va dir aquesta boca és meva. I pel bé del Déu que predicaven, per la redempció dels homes de la terra, un d’ells va aprofitar les brases per encendre un drap brut. Va somriure, i l’altre també. Pel bé de Déu que predicaven van fer foc a aquella casa on els amos havien desobeït les ordres de l’Església; aquella casa on les flames amenaçaven a la Katie, amagada a les golfes agafada a un sac ple de formatge i cansalada, atordida pel fum que començava a entrar per la porta. Amb la mà tapant-se la boca va apropar-se a la finestra i els va veure marxar: Miraven enrere de tant en quan, somrients. I des d’allà no podia saltar o es trencaria les cames, així que va córrer tant com va poder escales avall i sortí de la casa en flames ofegada i amb la cara bruta, negra de sutge. Si l’haguessin vist aquells que l’havien acusat de bruixa segur que haurien dit que sortia de la visita als inferns que feia cada divendres de lluna plena, cada festa de Tots Sants, cada solstici. Els ignorants...

Tant de bo tingués poders màgics per a desfer-se d’aquells que disposaven i jutjaven les vides dels altres, la de tantes dones, la d’ella, i ara aquella pobra família que en tornar del mercat veurien com la seva casa era ara fustes cremades i cendres. Els esforços de tota una vida els veurien arrabassats per vés a saber quin delicte. Tal vegada se’ls jutjava per aprovisionar als jueus, per rebre a casa seva excomunicats, per qüestió de diners, per ser ells mateixos jueus encara que aquells no ho semblaven; per posseir llibres prohibits, per heretges i descreguts... No es limitaven a acusar i a jutjar, els poderosos d’aquell lloc: es recreaven en el dolor aliè i amenaçaven i feien a voluntat. Què passava al món?

I així, plena de sutge, cansada, amb les nafres a l’esquena, avergonyida dels homes, afamada, va arribar a la part més alta de la muntanya, i hi va trobar una cova i hi va fer foc. Arribaren les pluges i va haver de pensar què fer amb la seva vida. El formatge aviat es va acabar i quan va començar amb els últims trossos de cansalada va decidir sortir. Marxaria a les terres del Nord, on sempre havia sentit que les dones com ella, les dones que sabien d’herbes medicinals, eren ben rebudes. Això és el que havia sentit; però, i si no fos cert? Era plena de pors i no podia pensar amb calma. Tampoc podia quedar-se allà, en la cova amagada a la boscúria, veient com passaven els dies buits. No era una ermitana ni ho volia ser. S’enfrontaria al món com fos, encara que aquells dies que li havien tocat viure li semblaven de tant cruels, irreals. Desitjava, mentre revifava el foc, que algun dia cap dona s’hagués de veure com ella, rebutjada pels seus coneixements, acusada en va.

Desitjava que arribés el dia, en un futur, en què la dona donés a llum homes que no les pengessin per les seves creences, que no les maltractessin, que no les tanquessin a les cases obligant-les a estar només pels fills, impedint-les de parlar amb ningú que no fos el seu marit. La Katie desitjava que algun dia les dones fossin tractades igual que els homes, encara que era conscient de que ells no es deixarien prendre fàcilment el seu lloc privilegiat a les societats. La Katie només volia que se les respectés. Que es respectés el seu desig d’ aprendre, de fer i desfer. Desitjava que algun dia les dones fossin jutjades per dones, i que arribés el dia en que els homes no tornessin ebris de les tavernes per després descarregar tota la seva fúria en dona i en fills. Quantes vegades havia preparat emplastres per curar els blaus d’algunes veïnes, i quantes infusions havia fet prendre per tranquil•litzar els nervis i apaivagar la tristor que sobrevenia a aquelles dones turmentades? Per què la violència? Perquè aquella obscuritat al món? La Katie desitjava que anys, o potser segles després, tot això només fos somni, malson. Que a la història no hi figurés cap injustícia més; però, era això possible? Qui ho faria? I com?

Va apagar el foc amb sorra neta i va sortir a l’aire fresc del matí. Va respirar la confiança que li transmetien els arbres i va ensumar la ruta que havia d’emprendre, cap al Nord. Sempre hi hauria un lloc per ella, per les dones com ella que havien estat jutjades, maltractades, condemnades a mort. I si no existia, ella el crearia. Tenia tot el temps del món per intentar-ho.
Enfilà el sender fangós i s’atansà a la part més alta de la muntanya. Des d’ allà podia dominar tota la vall i caminar, així, amb la bellesa de la natura, se li feia menys feixuc. Un renec darrera seu l’ aturà. Allà, ben a prop d’ella, un ase amb la mirada intel•ligent de qui se sap ple de paciència i resignació la guaitava. S’acostà més a la noia i ella va poder veure els fardells plens i la pell esquinçada, amb sang seca pels voltants. Algú l’havia apallissat, però ell, que coneixia i sofria la violència dels homes, havia decidit fugir, i el seu olfacte de bèstia l’havia conduït a on hi era la trista noia que l’havia muntat dies enrere, la que va ser castigada com ell. L’ ase esbufegà i la noia va somriure. Ara tenia un company per anar al Nord. Agafà les regnes i el conduí cap al sender. “Em dic Katie Whitman”, va cridar la noia a l’aire carregat de fulles seques, a les pedres del camí. “Em dic Katie Whitman i sóc lliure.” L’ase va moure les orelles complagut i l’ aroma del bosc els va acompanyar fins arribar al seu destí.

Marta Abelló

9 comentarios:

Ro dijo...

Muy lindo el video clip, la música es preciosa. Te dejo un abrazo
Ro

Marta Abelló (martikka) dijo...

Gracias Ro, otro abrazo para tí.

*Sechat* dijo...

Es cierto que con Google (sólo disponible en Internet Explorer y no con otros navegadores, al menos que yo sepa) se puede hacer una traducción; pero deja bastante que desear, lo cual es una pena, porque la historia está muy bien trazada y Kathie me parece un personaje maravilloso. En fin, a pesar de la traducción... ¡Me ha encantado! Un abrazo.

Marta Abelló dijo...

Hola Sechat, ya sé que una traducción no es lo mismo (y menos del Google) pero decidí dejar el original, pues es así como quedó finalista, y así como fue concebido (en catalán). Tal vez algún día lo traduzca.
Gracias por leerlo, amiga!

Igor dijo...

Un buen final, con el paralelismo entre el "ase" y la doncella, no bruja, pero casi, tras sobrevivir a la impiedad del oleaje.
Me ha gustado, es triste y a la vez dejas un pequeño espacio para el futuro y para la esperanza.

Marta Abelló dijo...

Igor, gracias por tu comentario. A pesar de lo triste de la situación, quise dejar ese final abierto para la esperanza, que creo le quedó bien. ¡Saludos!

Marta Abelló dijo...

Comentari traslladat de la web Relats en Català:


Infinites gràcies
Sergi Elias Bandres | 12-01-10 | Valoració: 10

Doncs no, mira quant de temps ha passat i com ha augmentat la població i com es multipliquen els maltractes a les dones, les humiliacions, com l'home sempre vol ser el millor encara que tingui la llengua empastifada de mentides, insults, com és un covard orgullós, com vol que no li prenguin el timó d'un món ofegat, silenciat, en realitats crues com la que expliques tu de manera increïble, però on els finals solen ser desoladors.
Mentre algú estigui disposat a lluïtar contra tot això, com la Katie, no ens podran arrencar, però, l'anhel de vida, el desig d'una espurna que aparegui quan els dies han sigut foscos, la immensa set de justícia que fa que volguem atravessar tots aquests segles plens de bogeria per plantar-nos sobre l'herba seca i, amb el nostre voltant esmicolant-se entre ànimes que s'arrosseguen, poguem cridar, com la Katie, qui som i què volem.

Infinites gràcies per compartir aquest relat tan necessari com suggeridor.

Sergi

Marta Abelló dijo...

Comentaris traslladats de la web Relats en Català:
-------------
Magnífic relat,
Xantalam | 15-01-10 | Valoració: No valorat

[marcar com a ofensiu]
Marta, ens fa endinsar-nos en un món antic, però tanmateix actual, si canviem la localització, amb els mateixos sentiments vers la dona, desgraciadament. Una història perfectament ordida, ben ambientada, ben escrita, et felicito, ah, un final encoratjador per a que totes les dones cerquin la llibertat.

Una abraçada.

----------------------
Encara hi ha nord
franz appa | 15-01-10 | Valoració: No valorat

[marcar com a ofensiu]
Si no perdem el nord,encara hi ha esperança...
Sentim la veu de la Katie, encara que el relat estigui narrat des d'una tercera persona, i en ella ressonen totes les esperances d'un món més just i igualitari, on, com diu la protagonista, no se senti només el crit "d’aquells que disposaven i jutjaven les vides dels altres, la de tantes dones, la d’ella".
Voldria destacar la perfecta ambientació del relat i la sensació de realisme que desprenen les descripcions. S'emmarquen perfectament uns fets que, per desgràcia, són part de la nostra història.
Una història en la qual, certament, s'han produït avenços i on les katie whitman poden trobar espais on desenvolupar la seva sensibilitat, però que també per desgràcia continua sense estar lliure dels maltractaments, humiliacions i abusos de poder.
El relat també mostra amb contundència el conflicte entre un món masculí, dur i despietat, i un món femení bastant més amable, encarnat si més no en la protagonista. Un món femení que s'encarna alhora en una tradició de coneixements i de sentiments que en els temps històrics en què se centra el relat va ser durament reprimida i combatuda, i que avui encara té valors per recuperar, sobretot en algunes parts del nostre torturat planeta.
T'agraeixo també que hagis compartit amb aquesta comunitat de relataires aquest magnífic conte.

franz

Marta Abelló dijo...

Comentari traslladat de la web Relats en Català:


Molt bé Marta
voltor | 17-01-10 | Valoració: 10

El déu en el que deien vreure els hagués fulminat a tots si hagués extstit. Si deu no és amor no cal que existeixi. Encara falta un bon bocí, però mai tantes dones havien viscut tan bé com esteu vivin vosaltres ara.